Goretti Martínez

,

10/09/2018

Entorn

5 passejades de setembre

SURTDECASA

Us proposem cinc petites passejades per fer menys feixuc i més lluminós el retorn a la rutina

Foto: 

Joan Mestres

Una nena juga al "pèlag gran" del Parc dels Talls (Vilobí del Penedès)

Robert Smith de The Cure cantava a la malenconiosa ‘The last days of summer’... But the last day of summer / Never felt so cold / The last day of summer / Never felt so old / Never felt so… The Cure no són els únics que han dedicat una cançó a l’estranya transició entre el caos de l’estiu i el posterior retorn a la rutina. Entre molts altres ho feien Johnny Cash i la seva filla Rosanna referint-se a la seva pròpia relació a ‘September when it comes’: en aquest cas el final de l’estiu serà el moment d’una retrobada llargament esperada. Com que el mes de setembre encarna, d’alguna manera, aquesta sensació tan difícil de definir entre l’amargor i la il·lusió de tornar a començar, ens ha vingut de gust proposar-vos cinc passejades per fer menys feixuc i més lluminós el retorn a la rutina.

1. En bici xino-xano per la plana altpenedesenca

La plana de l’Alt Penedès, entre vinyes verdes i encara en plena verema, ofereix un imatge molt representativa de la personalitat de la comarca. Hi ha multitud de possibilitats per recórrer l’Alt Penedès en bicicleta, però aquí us proposem un tomb tranquil i accessible. Podeu sortir de Vilafranca del Penedès pel camí de Sant Pau i baixar cap a Pacs del Penedès per, des d’allà, dirigir-vos cap a Vilobí del Penedès i envoltar el parc dels Talls, una zona amb unes característiques ambientals molt peculiars i formada per quatre “pèlags”, cadascun amb característiques diferents. Aquest paisatge singular i únic és fruit de l’explotació minera que va estar lligada durant molts anys al municipi de Vilobí. La tornada la podeu fer pel mateix camí o seguint la riera de La Bleda. Aquí sota enllacem una possible ruta que han compartit a Wikiloc.
Més informació
2. Un tomb per Ribes

Sant Pere de Ribes és un municipi que val la pena descobrir en tots els seus vessants. Pel que fa als seus valors paisatgístics, hi ha la plana agrícola, les masies i cases disseminades pel terme i per l'interior del Parc del Garraf i les rieres de Ribes i de Begues, que constitueixen antics camins de penetració cap a l'interior, com a més destacats. Al nucli urbà, és imprescindible fixar-se els rastres indians i medievals que impregnen carrers i places. I, com no, visitar el castell de Ribes o Bell-lloc.
Més informació
3. Entre el tren i el mar

Una passejada que ja us hem recomanat algun cop és anar de Vilanova i la Geltrú a Cubelles i tornar en tren. És qüestió de seguir el passeig marítim i després el GR-92. Pel camí, el jaciment ibèric de Darró, la bonica platja de la República, les onades trencant contra les pedres, la platja Llarga de Vilanova i la Geltrú, amb la seva vegetació dunar protegida i l’arribada a Cubelles. Allà, abans d’anar a buscar el tren, podeu arribar-vos fins a la desembocadura del riu Foix. Cada darrer diumenge de mes hi fan visites guiades per a conèixer les aus migratòries i hivernants.
Més informació
4. Els peus en remull en plena natura

Un imprescindible d’aigua dolça que guarda els records d’infantesa i joventut de molts penedesencs és l’entorn dels Pèlags de Foix. Els Pèlags de Foix o de les Valls del riu Foix es troben al terme municipal de Torrelles de Foix. S’hi pot arribar des de Sant Martí Sarroca, agafant en sortir del poble la BP-2121 en direcció a Font-Rubí i després el camí de Cal Via fins al final. Un cop allà es tracta de seguir el curs del riu Foix fins als pèlags. Aquí sota enllacem una proposta de ruta a peu que han compartit a Wikiloc.
Més informació
5. Passejar amb la vista enlaire

Diuen que l'Arboç és el “poble de les cases boniques”. Una passejada pels carrers del nucli antic descobreix a tothom qui el visita una vila amb molta història i tradicions. L'emblemàtica Giralda de l'Arboç, el carrer Major, la plaça de la Vila, l'església de Sant Julià, les façanes d'estil modernista amb les cases porticades de la plaça, el Palau Gener i Batet, el Castell de Bellesguard, l'Hospital de Sant Antoni Abat, etc.. L'Arboç és un “no acabar de bellesa arquitectònica capaç d'embadalir qualsevol visitant”.
Més informació

D’UN INTENT D’UN TOMB PER LES TERRES DE L’EBRE, A VANCANES FORÇADES. - (1 )

Articles del Víctor

D’UN INTENT D’UN TOMB PER LES TERRES DE

L’EBRE, A VANCANES FORÇADES. - (De l’1 a … ) 

 

Com una introducció.

Tinc de dir que fa 15 dies, la meva intenció no era pas escriure cap trista odísea, o millor dit una mena de drama contemporani que pogués esdevenir una tragèdia de les que passen cada dia. De fet tenia planejat anar a fer un Tomb de sis o set dies per les Terres de l’Ebre, amb la intenció “d’anar a escampar la boira”,però també per recordar els llocs on he viscut, i n’he gaudit. 

I així ho vaig fer. El dissabte 30 de juny, content com un gingol, agafà el “portante”,- que deien abans, o sigui el cotxe- i vaig fer els 140 KMS d’autopista, fins a Tortosa,-això sí passant per Amposta, que ni tinc de sumar uns quants més-, on hi entrà pel seu famós pont penjat ( Diuen que és el segon pont del món fet amb formigó armat, construït entre 1915 i el 1921, i no s’inaugurà oficialment, i que s’inspiraren en el novaiorquès pont de Brooklyn. Però va ser destruït, gairebé totalment pels feixistes el 10 de març de 1938, ja que degut a les bombes incendiàries es va despendre la totalitat de la seva estructura, però ja s’espavilaren a reinaugurar el 4 d'octubre de 1939), com que si va directe des de l’esmentat Pont Penjat, anà al Casal de la Lira Ampostina, concretament al bar del seu local social,(lloc,on com a tots els Casals, Ateneus, Casino,etc., de Catalunya, si pren el cafè i el que faci falta, si fa la xerradeta,si veu el futbol, si juga a cartes o al dominó, etc), allí hi vaig anar a prendre els corresponents “Rapitencs” (Vermuts), acompanyats d’uns típics variats (Aquests dues coses típiques de gairebé, totes, les Terres de l’Ebre, en un altre article ho explicarem més complert), aprofitant l’ocasió, ja que era tard i a aquell local si estava d’allò més fresc vaig fer un mos d’entrepà de truita a la francesa,-cal dir que ara el bar estava regentat per uns xinesos, joves, que feia catorze anys que vivien a Amposta, em digueren, i que entenien molt bé el català-. Al marxar,malgrat la calor decidí anar a fer un volt per la ciutat, i de passada fer unes quantes fotos. Em vaig arribar fins el famós pont ampostí, que estava curull, però curull...!!, i més, de llaços grocs en reivindicació a l’alliberament dels Presos Polítics i dels Exiliats Catalans. 

 

Cap a Tortosa, sigui dit.

Per anar cap a Tortosa agafà la carretera C-12 , que transcorre paralel-lament al Canal de Reg de la Part dreta de l’Ebre, des d’Amposta fins a Vinallop, uns 11 KMS (Aquest Canal dedicat basicament al reg de l’arròs de la Part dreta de l’Ebre, que representa aigua per més de 12.000 ha., d’arrossars, i que recorre uns 50 KMS , des de l'Assut de Tivenys,- uns 15 KMS, amunt de Tortosa, hi ha uns 3 de Xerta- , des d’allì fa un recorregut urbá per Amposta d’ un munt de giragonses per uns deu carrers ampostins, amb una amplada de 10 m., i uns 3,5 m.,de promig de fondària, portant uns 30 metres cúbics per segon, fins a arribar a Sant Jaume d’Enveja, on acaben els seus 300 KMS de longitud de xarxa total. No ens tenim de deixar d’anomenar l'Assut de Tivenys-Xerta, que és la base i el motiu de ser d’aquests Canal. Assut vol dir presa, resclosa, contenció, i aquesta està construïda en diagonal sobre el riu Ebre, d’una longitud de 310 m, 3,50 m.,d’amplada a la coronació i de 35 m. als fonaments, amb una alçada de 6 m. Aquesta distribució en diagonal és l’aspecte d'aquest assut, la majoria perpendiculars als marges del riu, i la disposició geomètrica fa posible la derivació a cada marge del necessari per al rec. Ja diuen que els romans van fer una resclosa per frenar el tràfec fluvial per l'Ebre, en un lloc semblant on avui hi ha l'Assut , que és fixa en plena dominació islàmica els primers intents de desviar l'aigua de l'Ebre, idea hipotètica de que el primer assut, fou la primera temptativa d'elevació de l'Ebre per canalitzar l'aigua encara que rudimentàriament, va ser l'any 944 dC., continuada a mitjans mijans segle XII, i consolidada a principis del segle XV.)

Acalorat, i gairebé al bany maria, arribà a l’Hotel Tortosa Park, un lloc al bell mig de la capital ebrenca, prop del Parc Municipal Teodor González, on hi he anat sovint ,- i gairebé sempre hi trobo lloc- des de la dècada dels 90, però on ja hi estic fixat informàticament deu-ho fer uns vuit o deu anys. Després d’estar-m’hi una bona estona, decansan i refrescant-me a dojo, cap a la vesprada vaig triar anar a Roquetes, que és a prop i conec força bé

I com que soc un home empegat ha un ordinador, bàsicament a un portàtil (Això, també, en un altre escrit ho explicarem més complert). Per això, com sempre, anava preparat per escriure sobre aquest Tomb per les Terres ebrenques. Però...???

................

Escuses del munt d’informació adicional que he posat en aquest primers articles- i que procurarem continuar-ho en els propers , perquè sempre he cregut que els viatges val la pena ampliar-los amb dades concretes, els més aproximades possible.

Continuarà.

Aquesta és la primera entrega d’un viatge que va començar força bé, però és torça molt fins a convertint- se en unes llargues vacances forçades.

Víctor Lluelles i Cardona

http://elblocdelvictor.blogspot.com

Timelapse del cel nocturn del Parc nacional de Aigüestortes i Estany de ...

PROJECTE LIBERA

4,5 bilions de burilles formen cada any part dels residus de la natura

A causa de la toxicitat dels seus components, la qualitat de l'aigua i de la terra es veu amenaçada i nombroses espècies poden acabar enverinades

Entre les solucions hi ha la conscienciació i l'educació, així com l'ús de cendrers en espais públics i el foment de cendrers portàtils

Dimarts, 07/08/2018 a les 09:45 CEST

   EL PERIODICO

En l’actualitat s’estimen unes vendes de 6 bilions de cigarros a l’any a tot el món, i es calcula que 4,5 bilions de burilles es converteixen en ‘basuraleza’ (terme utilitzat per designar les escombraries existents en la natura). Un problema que s’agreuja a l’estiu, perquè hi ha més presència humana en entorns naturals. Des del projecte Libera de SEO/BirdLife, en aliança amb Ecoembes, s’ha elaborat un informe sobre la presència de burilles en espais naturals, que s’han convertit en la primera font d’escombraries mundials, un dels residus que més abunda en espais oberts.
Segons l’informe del 2017 de l’oenagé Ocean Conservancy, les burilles van representar el 13% del nombre total de residus recollits en la seva campanya mundial. En la mateixa direcció apunten les campanyes ‘1m² pel camp, els boscos i la muntanya’ i ‘1m² per les platges i els mars’, que desenvolupa Libera, que mostren que la burilla és un dels residus més trobats en aquests ecosistemes, seguit, entre altres elements, de les tovalloletes humides. Una amenaça per als mars i oceans, ja que factors com el vent o la pluja fan que aquests residus es desplacin i acabin a les costes. Com a conseqüència, les espècies i els seus ecosistemes pateixen l’impacte d’aquests residus infravalorats. Així ho demostren diversos estudis, que asseguren que l’efecte contaminant de les burilles pot durar entre 7 i 12 anys i, fins i tot, alguns autors afirmen que pot arribar fins als 25  anys.

Efectes devastadors

En aquest sentit, es pot destacar que les burilles contenen substàncies com cadmi, arsènic, quitrà o toluè que, a l’entrar en contacte amb l’aigua, tenen efectes molt nocius en la natura, ja que provoquen que la qualitat de l’aigua es vegi amenaçada i s’alteri el cicle ecològic d’algunes espècies marines com mol·luscos, peixos, rèptils i ocells, que poden resultar enverinats. De fet, cada burilla pot arribar a contaminar fins a 8 o 10 litres d’aigua, i fins a 50 litres si és aigua dolça.  En el cas dels grans depredadors marins, com els ocells i els cetacis, la ingesta de burilles és habitual, i pot causar toxicitat directa, així com una certa sensació de sacietat (a l’inflar-se les burilles dins de l’estómac), que en casos extrems pot conduir a la mort per inanició.
A més de la toxicitat, la natura també pot veure’s greument afectada per altres factors, com els incendis provocats per les burilles mal apagades o les que es llencen des d’un vehicle en marxa. Un problema que s’agreuja a l’estiu, ja que les altes temperatures, el vent i la falta de pluges augmenten encara més la possibilitat d’incendis. D’altra banda, l’abandonament de burilles suposa també un gran impacte econòmic per a les administracions locals.

Possibles solucions

Tot i que una solució seria la prohibició dels filtres no biodegradables, existeixen mesures: En primer lloc, l’educació: “Els ciutadans han de comprendre les conseqüències que té un gest tan quotidià, però tan incívic, com és tirar una burilla. Aquesta falta de responsabilitat requereix incidir en la sensibilització com a principal eina per aconseguir un canvi de conducta en la societat”, declara Sara Güemes, coordinadora d’Ecoembes del projecte Libera.
Una altra de les mesures és la col·locació de senyals i cendrers en espais públics, fomentar l’ús de cendrers portàtils entre els fumadors i, fins i tot, incrementar les sancions per tirar burilles a terra. En aquesta línia, Libera desenvolupa diferents campanyes de sensibilització com #SeTeHaCaído o #TenemosUnProblema, perquè ajudin a identificar la situació i perquè els ciutadans siguin conscients de la importància dels seus gestos.
“El problema de les burilles és que estan fetes d’acetat de cel·lulosa, un component derivat del petroli. El primer pas és intentar substituir aquest component per filtres de materials biodegradables, que ja existeixen”, afirma Miguel Muñoz, coordinador de SEO/BirdLife del projecte Libera.
“L’efecte que una simple burilla produeix en el medi ambient és devastador. Necessitem que la societat sigui conscient de com es pot destruir la biodiversitat com a conseqüència d’aquests residus, que no només es troben en l’entorn urbà, sinó també en la naturalesa”, assegura Sara Güemes.

MÓN > AMÈRICA

Nova York, quinze dígits de sol a sol

Un passeig particular amb Bel Zaballa per la ciutat que mai s'acaba

Per: Bel Zaballa

09.08.2018  22:00

Vilaweb 

Entre làpides i estanys, mausoleus i arbres majestuosos, des de dalt d’aquest turó de l’altra banda de l’East River, hi ha les millors vistes de Manhattan. Som al cementiri de Green-Wood, el punt més elevat de Brooklyn, i allà baix, la veieu?, l’estàtua més famosa del món és una de les primeres a donar la benvinguda a la ciutat de Nova York.
No sé si la gent sol anar als cementiris quan va de visita per aquests mons de déu. N’hi ha que valen molt la pena. A mi m’agraden, els cementiris. I posats a començar una ruta per la ciutat sobre la qual es deuen haver escrit més guies i llibres i filmat més escenes i que ja no deu quedar gairebé cap català que no l’hagi trepitjada, posats a escriure’n, deia, començarem per un lloc un pèl menys clàssic i igualment aconsellable.
Aquest de Green-Wood és un dels primers cementiris rurals que es van fer als Estats Units, el 1838, al mateix turó que mig segle i escaig abans havia estat escenari de la batalla de Long Island. Quan les ciutats començaven a quedar-se sense espai per a tombes, van haver d’anar als afores per continuar soterrant els morts. Cent noranta-quatre hectàrees de prats, estanys, escultures i un dels arborètums més importants de Nova York. Tothom volia passar l’eternitat aquí, era un lloc idíl·lic. Expliquen els entesos que Green-Wood va inspirar el disseny de Central Park, a Manhattan, i de Prospect Park, que és a la vora i que és una altra joia encara mig amagada a les guies turístiques convencionals. Després hi podem anar.

Podríem enfilar cap a Manhattan amb metro, ‘take the A train‘ fins a Harlem, que diu la cançó, però aquí hem vingut a caminar, ja ens farem un fart d’anar sota terra. Amb la veu d’Ella Fitzgerald, ens n’anirem cap al barri de Dumbo i travessarem el pont de Brooklyn, si us abelleix. Gaudiu de les vistes, i aneu pel carril que toca, que hi passen moltes bicicletes.
Voltarem amunt i avall, a dreta i esquerra –després ja anirem a fer unes cerveses– amb el cap inclinat amunt i amb cara d’estaquirots. Inevitablement. Això és una illa, de manera que va haver-hi un moment que ja no hi havia més espai per a edificar que no fos en direcció al cel. I és cap aquí on se’n van els ulls. Cap als edificis que semblen no tenir sostre, tot i la llei que arribats a un punt va posar un topall a les altures, també. De fet, si un passeja per Lower Manhattan o del 23 Street en amunt fins a Central Park, és probable que trobi a faltar que li toqui el sol i més llum. Passejar tot badant, doncs. I més enllà dels gratacels, els carrers de l’East Village i de Greenwich Village, que ens semblarà haver-hi estat abans, de tantes vegades que els haurem vist en imatges, i que allotgen la història d’alguns dels moviments culturals i socials més importants de la ciutat.
Façanes de color de totxo d’edificis baixos amb l’escala d’incendi respectiva que dibuixen aquest quadre urbà tan característic. I la combinació de rètols i llums de neons de tots colors i tipografies que no encaixen ni amb calçador i molts dels quals comencen a tenir un deix decadent, però que formen part del paisatge i del seu encant. Un dels moments més plaents del passeig és quan, tot d’una, entre dos carrers o rere uns blocs qualssevol, treu el cap l’edifici Chrysler. I una el contempla novament bocabadada, perquè l’haurem vist cinquanta vegades i continuarem meravellant-nos-en, que cadascú té les seves preferències i la meva és aquesta. Per mi, el gratacel més bonic de la ciutat.

Potser haurem pujat per l’avinguda Bowery, amb sales d’exposicions i com més va més bars de moda. O per Broadway, que és tot aparadors i olors de menjars, en plural, i gent a pas lleuger per no dir amb el coet al cul. Aquests dos carrers acaben confluint a Union Square. És un dels nexes de connexió de l’illa, i d’entre els punts de bullícia de Manhattan, el meu preferit. Un racó amb taules on s’apleguen jugadors d’escacs, i un mercat de verdures i fruites, que quan fa massa dies que has recorregut al menjar ràpid dels carrets de les cantonades són tot un salvament. Al sud-est, a l’altra banda del carrer, una gran instal·lació artística en una façana amb un comptador de quinze dígits bellugadissos que recull unes quantes llegendes urbanes. Que si el deute extern dels Estats Units, que si les emissions de diòxid de carboni, que si el temps que queda perquè s’extingeixi la humanitat… Al final, la realitat esdevé més avorrida: és un rellotge digital. Enigma resolt. Els set dígits de l’esquerra marquen l’hora, els set de la dreta, el temps que queda perquè acabin les vint-i-quatre hores del dia, i el del mig són centèsimes de segon. Union Square també són llibres de segona mà amuntegats a la vorera, músics i percussionistes amb la gorra a terra, el parc que dóna oxigen a un raconet de Nova York. Punt de confluència i de referència, ens trobem a la catorze amb Broadway a les set, hora aproximada, que abans passaré per l’Strand a remenar llibres.
L’Strand és una de les millors llibreries de la ciutat, n’hi ha per a perdre-s’hi una estona ben llarga. ’18 miles of books’, diu l’eslògan. No sé quants quilòmetres de llibres tenen, però són tres plantes més el soterrani amb prestatgeries fins al sostre plenes de llibres a vessar, i més enllà de les novetats editorials, llibres de segona mà, rareses, llibres mig descatalogats. Aquesta llibreria, que va començar el 1956 en un petit local de la quarta avinguda, avui és un negoci monumental que ja no viu només de llibres sinó de tot un marxandatge que va de bosses a imants passant per postals, pins, mitjons i tota mena de souvenirs relacionats amb la literatura i la botiga, però què voleu que us digui, posats a comprar algun record de la ciutat, aquí en trobareu de ben originals.
Nova York pot ser addictiva, diuen els qui s’hi han quedat enganxats. Aquí hi ha centenars de coses a fer cada dia, no te l’acabes. La capital del món, la ciutat que mai no dorm i totes aquestes coses. Festivals, museus de tota mena (més enllà dels típics, per exemple: el Whitney, després d’haver recorregut la High Line, i el Brooklyn Museum, previ passeig per Prospect Park) i bars amb totes les copes i tots els espècimens, exposicions de tot el que et puguis imaginar, actes a cada cantonada, restaurants amb tots els menjars del món. I un no pot tornar a casa sense haver sopat a cuita-corrents un tall de pizza del mític Joe’s Pizza, haver fet un brunch, que és l’esmorzar de forquilla de tota la vida però dit més modern i amb menges típiques, ni d’haver tastat algunes ostres, que per alguna cosa aquesta ciutat és històricament coneguda per les ostres que s’hi collien en temps en què els carrets de les cantonades no oferien hot-dogs sinó ostres. Capítol a banda mereixeria la proliferació de cerveseries artesanes: deixem-nos guiar. I els concerts, és clar. Tants com un vulgui i per tots els racons. Però si un ve a Nova York, per poc que estimi la música, ha de fer-s’ho venir bé per escoltar un bon bolo en algun dels clubs de jazz més mítics de la ciutat, com el Village Vanguard, l’Smalls o el 55Bar. Aquí s’ha de venir amb estalvis o una feina ben pagada, és evident.
També diuen que és una ciutat que t’endureix la pell. Algú em va fer veure els primers dies que si els vagons del metro són tot sovint força silenciosos és perquè la majoria de gent viatja sola, ergo, no té ningú amb qui parlar. I si hi sumes que no hi ha cobertura, és a dir, que tampoc no és possible parlar (cridar) per telèfon, ja tens la resposta a una situació que jo atribuïa a la bona educació. Que també. És una ciutat individualista. Enmig d’aquesta voràgine, la solitud pot ser alliberadora en alguns moments i desoladora en alguns altres. Però alhora, i potser justament per això, els desconeguts acostumen a ser extremament amables els uns amb els altres. I no és gens estrany que algú et pari pel carrer (literalment, picant-te a l’esquena, fins i tot) per dir-te, senzillament, que li agrada la samarreta que portes, o per demanar-te on t’has comprat aquestes sandàlies.
Hi ha una mena d’acudit que diu que si no t’agrada el temps que fa a Nova York, t’esperis deu minuts. És una ciutat d’extrems, també meteorològicament parlant, sense acabar d’aclarir-se i amb els interiors condicionats del tot a la inversa. Les andanes del metro a l’estiu són un forn, els combois (i les botigues, els restaurants, els museus, els bars), iglús. La gent d’aquí es queixa molt del metro. Si no és una línia que va amb retard és una que tanca per manteniment, i fixa’t si va direcció Manhattan o direcció Queens o direcció Brooklyn, i compte que no agafis una exprés en lloc d’una local. Tot és avesar-s’hi. A mi, del metro, la cosa que més em fascina és sentir el conductor o la conductora de torn micròfon en mà anunciant la següent parada i les incidències. Que el metro de la ciutat més important del món no tingui la megafonia dels combois digitalitzada i sigui tot analògic és, fins i tot, entranyable.
Escrivia E. B. White a Here is New York (1949) que hi ha tres Nova Yorks: la dels qui hi van néixer i hi viuen; la dels commuters, és a dir, els qui hi van a treballar i prou; i la dels qui, nascuts en qualsevol altre indret, hi van a viure, a la recerca d’alguna cosa. D’aquestes tres, la millor és la tercera, diu, ‘la ciutat de destinació final, la ciutat que és objectiu’: ‘És aquesta tercera ciutat que representa la tendència nerviosa de Nova York, el seu comportament poètic, la seva dedicació a les arts i els seus èxits incomparables.’ Hi ha gent arribada de tot el món, més enllà dels barris de tradició immigrant. Per això els llaços no sanguinis són més forts, aquí, i és amb els amics que has anat teixint amb qui sopes per Acció de Gràcies, quan tens la família a l’altra banda de l’oceà, i és amb ells amb qui primer comptes per a compartir les últimes notícies, i la bona nova i també el dol. Lluny de casa, amb tot de nous novaiorquesos arribats de qualsevol altra banda, la colla és la família més que enlloc.



Cau la tarda, imaginant-nos que el dia d’aquesta ruta particular té unes quantes hores més. Podríem contemplar la posta de sol des del Top of the Rock o l’Empire State o algun altre rooftop, però hem tornat a Brooklyn, on la gent s’asseu a les escales de casa que donen al carrer per fugir de la calor, i anem fins al barri de Red Hook, prou protegit encara de les multituds. A mitjan segle XIX, tot això fins a Greenpoint eren molls, s’hi emmagatzemaven els productes que arribaven al port i no cabien als contenidors de Manhattan. Durant aquells anys, a Brooklyn l’anomenaven la ciutat emmurallada. Avui, en queden dos, d’aquells molls. I un bar d’història centenària, el Sunny’s, que sembla situat gairebé al llindar del final d’un món. Olor de fusta i cervesa, domassos, música folk, renou i, a la porta, davant el mar, un capaltard que allargassa les ombres.
Cadascú té la seva particular història d’amor amb Nova York.

Ciutats passejades

Nova York

44 graus a l'ombra

L'onada de calor més tardana dels últims anys és conseqüència també del canvi climàtic

Un obrer de carreteres a Múrcia es converteix en la primera víctima mortal de l'any per un cop de calor

Julia Camacho
Sevilla - Dijous, 02/08/2018 | Actualitzat a les 22:41 CEST

   EL PERIODICO

Manu Fernandez

Ventalls a tot arreu, grups més nombrosos sota qualsevol arbre, gent caminant enganxada a la paret per aprofitar la mínima ombra dels edificis, cues a les fonts públiques, telèfons saturats amb mems sobre l’infern... La calor ha esperat fins a l’agost per fer-se forta al centre d’Espanya, especialment a les valls del Guadalquivir i del Guadiana, on s’han activat les alertes meteorològiques per altes temperatures almenys fins diumenge, tot i que en algunes províncies del sud la calor sufocant es prolongarà fins dimarts. Fins a 39 províncies han estat aquest dijous en alerta roja o taronja per temperatures d’entre 36 i 44 graus, segons l’Agència Estatal de Meteorologia (Aemet). El pronòstic és descoratjador: no serà fins dissabte, segons aquestes previsions, quan comenci un descens “lent i progressiu”.
La pitjor part se l’han emportat Andalusia i part d’Extremadura, on els termòmetres han arribat als 43,8 graus en ple cor de Còrdova i a la localitat jaenesa d’Andújar. A Mèrida, el registre màxim ha sigut de 41,9 graus, segons la xarxa Meteoclimàtic. A ple sol, els termòmetres digitals augmentaven aquestes xifres en dos o tres graus més, per a sorpresa dels pocs vianants que al migdia s’atrevien a sortir al carrer. Per no haver-hi, en alguns punts de Badajoz no hi havia ni trànsit. A la vall de l’Ebre i a Galícia el panorama no ha sigut més refrescant, i s’han reproduït les màximes de 40 graus.
La caiguda del sol, igual com ja va passar dimecres, no ha suposat un descens significatiu de la calor, per això a moltes capitals la gent surt en massa a les terrasses per mitigar en companyia la falta d’aire fresc. I és que al quadrant sud-oest del país agafar el son semblava missió impossible amb uns tropicals 25 graus.
A Múrcia, tot i que les temperatures no han assolit màximes asfixiants, s’ha produït la primera víctima d’aquesta onada de calor. Un obrer de mitjana edat de la denominada “autovia del bancal”, al costat de les obres de l’AVE al seu pas per Torregüera, es va sentir indisposat ja el primer d’agost, i va ingressar en coma en un centre sanitari on ha mort aquest dijous. La Conselleria de Salut ha confirmat que la mort va ser causada per un cop de calor.
Les onades de calor són un fenomen associat al nostre estiu, i és estrany aquell en el qual no es produeixen. Segons les estadístiques dels organismes oficials, dels últims 43 estius, només en 11 no s’ha registrat una onada de calor. D’aquests, tres des de començament de segle XXI. Això sí, segons les dades de l’Aemet, la del 2018 és l’onada més tardana dels últims períodes, quan les primeres pujades de termòmetre van arribar a començaments de juny, com va passar el 2017 o el 2013. Perquè al juny es van detectar temperatures entre 1 i 2 graus per sota dels valors mitjans normals, una graduació que porta a considerar-lo un mes “fred” per a aquests paràmetres habituals. No obstant, no “es pot afirmar que, al començar més tard, la calor també se n’anirà més avançada la tardor”, apunta Luis Fernando López-Cotín, delegat de l’Aemet a Andalusia.
Els meteoròlegs expliquen que aquests dies coincideixen una sèrie de circumstàncies que provoquen aquesta ‘tempesta perfecta’ de calor: hi ha cel poc ennuvolat, que afavoreix “la forta insolació pròpia de les dates en què ens trobem”; una situació d’estabilitat que permet un elevat escalfament de la massa d’aire, que a més es queda estancada durant diversos dies sobre la península i, finalment, l’arribada d’aire càlid d’origen africà.
¿I per què no s’havia produït abans? A causa de la presència d’un potent “anticicló de bloqueig” al nord i centre d’Europa i fins i tot Àsia que s’ha mantingut durant els mesos de juny i juliol, i ha alterat els registres tèrmics en aquests països. Així, remarquen, alhora que provocava temperatures altes i temps inusualment sec en regions com el Regne Unit (38,5 graus), França (fins a 37 graus) Grècia o Suècia, on els 23 graus usuals en aquestes dates van superar uns inèdits 30 graus i van deixar una de les pitjors sequeres conegudes, aquest anticicló afavoria l’arribada fins a Espanya de depressions en altura (danes) que van causar la inestabilitat al sud del continent, traduït en grans tempestes al nord peninsular i temperatures més suaus.
Aquestes temperatures tan elevades permeten constatar la realitat de l’escalfament global de la Terra i el seu efecte en el clima, més enllà de moments atípics amb estius suaus. Encara més, les projeccions dels científics de World Weather Attribution, una aliança internacional dedicada a estudis d’atribució al canvi climàtic, auguren que en el futur les onades de calor podrien ser més extremes i freqüents al sud d’Europa.

Temes: Canvi climàtic Calor

RECORDANCES CERVERINES-Prop de Hollywood.Gran exposició a la Filmoteca de Catalunya.Dels cerverins Claudi i Frederic Gómez Grau. ( 1 de 2).

Escrits del Victor

RECORDANCES CERVERINES

RECORDANCES CERVERINES 18-A-1

23-25.06.18

Prop de Hollywood.Gran exposició a la Filmoteca de Catalunya.Dels cerverins Claudi i Frederic Gómez Grau. ( 1 de 2). 

De nou torno a recuperar les Recordances Cerverines, i aquesta vegada ho faig, perquè fa uns dies i de retom veig a TV3 o en el 33, que parlaven d'una exposició antològica que hi havia a la Filmoteca de Catalunya,- això ho vaig saber més tard- , d'un o uns fotògrafs sobre cinema, - i tampoc no ho vaig entendre, ni guipar gaire bé- però el que si vaig veure -de passada - fou la fotografía en blanc i negre de la Sofia Loren, on l'actriu italiana anava abillada de Gimena de la pel.licula El Cid o una cosa així, i estava fumant en un descans,- precisament aquesta foto és el cartell oficial de l'exposició,- després comprovà que m' havia errat. Però el que sí que em passà, de cop i volta pel magí, i em preguntà: “ No serien pas els Gómez Grau, els fotògrafs del carrer Major de Cervera, que des de fa anys es dedicaven al món del cinema...i molt al de Hollywood...?”, cosa que comentà als altres estadants que miràvem junts la tv., i així em quedà el dubte. Però dies després tornaren ha passar l'anunci a TV3, i ho poguè veure en una certa tranquil-litat,-fixant-m'hi més- encara que era curtíssim, i d'aquesta manera comprovà, - com havia intuït ,- i que evidentment, ho vaig endevinar, ja es tractava dels germans cerverins Claudi i Frederic Gómez Grau, que es veu que anys enrere havien donat el seu fons fotogràfic a la Filmoteca de Catalunya, ara una vegada inventariat i digitalitzat el material donat, fan una macro exposició i que durarà del 7 de juny fins al 16 de setembre.

Sí que eren en Claudi i Frederic Gómez Grau que des dels voltants dels anys 60 o abans, es dedicaren a fer fotos de cinema, principalment a Foto Fixa ( Unes fotos que en aquelles èpoques, es feien en blanc i negre, i que servien per al muntatge de les pel-lícules i/o principalment per posar a les cartelleres i així la gent sabia de que es tractava la pel-lícula en qüestió- l'ara film-). A partir d'aquí van fer tota una sèrie de fotogràfies dedicades al món de cinema, i és el que hom i de reüll , vegué a TV3, - i per cert la fotografía en blanc i negre de la Sofia Loren, que hom digué, que anava abillada de la Gimena d' El Cid. Doncs no ho era l'aturada que feia la Loren, era de la pel-lícula La caiguda de l’Imperi romà, del productor Samuel Bronston, com ho era El Cid. A partir d'aquí quedà pensatiu, recordant temps d'enrera i variats a Cervera, hi pensà: “Puc escriure sobre això...”.

Fou llavors, quan se'm posaren en marxa de nou, de debò, una part de les neurones on hi tinc les Recordances Cerverines, i expremer-me aquestes a partir dels Gómez Grau veig claríssim el que narraré, i és això:

“Hom que és fill del Carrer Major de Cervera, concretament de Cal Massot,97, al pis de dalt de la casa pairal ara anomenada Fundació Casa Dalmases (que un altre dia en parlarem).És per això que encara era molt jove, conegué ambdós germans fotògrafs Claudi i Frederic Gómez Grau, ja que la casa familíar, així com el seu estudi-botiga estaven davant per davant,-em sembla- hi ha uns centenars de metres d'on jo vivia, al final de les voltes a má dreta en direcció a la Pl.Major, ara prop del Museu-Casa Duran i Sampere, i del Museu Marc Màrquez.”

“Al Claudi Gómez Grau ,no el vaig conèixer pas molt, ja que era 13 anys més gran que en Frederic i jo era un xic,i a més fou el primer que marxà a fer de foto-fixa al món del cinema, diuen que fou fitxat pel Samuel Bronston,i que de jovenet havia fet documentals de la Segarra i de Cervera, i el que no sé si havia participat en el rodatge de “El Judas”, dirigida per l'Ignacio F. Iquino, amb actors de la Passió d'Olesa, o bé a “La Pecadora”, del mateix director i rodada una mica a Cervera mateix”

“ Al seu germá Frederic el coneixia molt més, ja que vivia a la carretera de Tàrrega, un lloc on en unes èpoques glorioses hi anava a jugar, molt i molt , amb l'amic Francesc Bravo (traspassat el 1995), la filla d 'en Frederic, la Montserrat Gómez (un amor meu, platònic de joventut ), i la Maria del Carme Estany,( que ens hem tornat a trobar, ara de grans), i altres que no em passem pel magí. De fet, recordo força, - i d'això ja fa molts anys, als voltants dels 60 -, quan tota la família del Frederic,- amb el meu amor platònic juvenil inclòs-, es traslladaren a Madrid per treballar de fort a l'indústria del cinema i sobretot a l'americana que sobretot es rodava a la Meseta, hi ha Esplugues City , per allò d'estar “Prop de Hollywood ”.

Prop de Hollywood. Fotografies de Claudi i Frederic Gómez Grau, la nova exposició de la Filmoteca.

Partint del títol de l'exposició, entre altres coses farem un resum, de la mostra dels fotògrafs cerverins Claudi i Frederic Gómez Grau, així d'aquesta manera:

El passat 7 de juny és va inaugurar a Filmoteca de Catalunya, l'exposició que porta per títol Prop de Hollywood, i que està feta a partir d'una mostra representativa d'un fons de més de 6000 fotogràfies de cinema dels fotògrafs cerverins Claudi i Frederic Gómez Grau, i que aquests germans cediren a aquesta entitat catalana. A una inauguració,on hi hagué gran presència familiars dels fotògrafs.

Continuará.

Fins a la següent que continuarem les Recordances Cerverines, dedicades als cerverins Claudi i Frederic Gómez Grau.

Víctor Lluelles i Cardona

http://elblocdelvictor.blogspot.com

A CORRE-CUITA. (37) - Mentre el Govern Sánchez, continua ensenyant la poteta. M.Rajoy deixa la política totalment.

Articles  del Víctor

14-18.06.18

A CORRE-CUITA. (37)

Mentre el Govern Sánchez, continua ensenyant la poteta. M.Rajoy deixa la política totalment.

Dies enrere titularem que el nou Govern Sánchez, “començava a ensenyar la poteta”, ara han passat molts dies. I ja no és com el conte del Llop i la Caputxeta, sinó que ara el PSOE, vol ensenyar la pota sencera, ho diem per declaracions i actes dels seus Ministr@s, respectes a Catalunya, malgrat que aquests dies corrent veus que es començarà a dialogar,entre Catalunya i el Nou Govern de l'Estat ( aquest del PSOE, fet per obra i gràcia de 180 vots, repartits entre totes les herbetes possibles),- i de moment,-diuen- de franc. Dic tot això, ja que fa temps que ha passat el temps del Diàleg, una entrevista de Negociació, i no tonar a fer com l'antic Govern del PP,- i esperem que els propers, sí que n'hi ha, no facin que Diàleg era una paraula tabú, i que no continuin fent com van fer alguns, que han volgut convertit la justícia, en un equip d'àrbitres, o millor dit en un exèrcit de “ Soldats amb Toga”.

M.Rajoy deixa la política i torna al Cos de Registradors de la Propietat.

Mentre estant aquest dies han passat un munt de coses d'allò més curioses, començàrem per la que va donar peu a la Moció de Censura, i a tots aquests afers posteriors al corresponent canvi de Govern, degut això i segons un comunicat de premsa del PP, del passat 5 de juny, l'encara llavors, president popular ( des del 2 d'octubre del 2004) i ja ex-president del govern espanyol Mariano Rajoy (alies M.Rajoy) (Que en fou des del 21 de desembre del 2011 fins el 2 de juny del 2018) deixarà el seu escó al Congrés Espanyol i posarà fi a la seva carrera política ( començada la dècada dels 70), diuen que ha demanat el seu reingrés al Cos de Registradors de la Propietat, professió a la qual es dedicava, - i declarà que es guanyava molt bé la vida - abans d’entrar a la política de la mà del PP. Cosa que comunicà al Comitè Executiu nacional, i a la Junta Directiva nacional, i aquesta convocà el 19è Congrés del PP el 20 i 21 de juliol, per escollir nou líder.

Encara que diuen, que aquesta dimissió total es va començar a cuinar la mateixa tarda de la Moció de Censura, quan Rajoy no és va presentar al Congrés i va fer una sobretaula de vuit hores a l'Arahy, el seu restaurant de capçalera, quan envoltat d'ampolles de whisky, va dir el seu més gran secret, dient: “Todo ha sido culpa de Soraya” .

De tot plegat en parlarem més endavant , i si podem “A corre-cuita”.

Víctor Lluelles i Cardona

http://elblocdelvictor.blogspot.com