Història

La Universitat de Cervera, santuari de l'adoctrinament borbònic

Marc Pons
Tarragona. Diumenge, 3 de desembre de 2017

La Universitat de Cervera, creada per l'administració borbònica després de la desfeta catalana de 1714, va ser instaurada amb l'objectiu d'adoctrinar els cadells de les elits catalanes en la ideologia autoritarista, despòtica i unitarista del règim borbònic. L'antítesi del sistema polític i cultural català desballestat dramàticament el 1714. La seva fundació, precedida pel tancament de les set universitats catalanes, obeïa a un pla dissenyat per Felip V i els seus ministres Macanaz i Patiño per acabar amb el sistema universitari català, allò que el règim borbònic considerava nuclis de formació de rebels. I va venir inevitablement acompanyada d'un formidable espoli documental que tenia el clar propòsit d'esborrar la història i despersonalitzar el país. Daniel Gotthilf Moldenhawer, director de la Biblioteca Reial de Dinamarca entre 1788 i 1823, diria de la Biblioteca Nacional de España, creada el 1711, que “la major part dels seus fons documentals procedien de Catalunya, perquè es considerava sediciosos els catalans, [i quan] van destruir els palaus i les universitats, van enviar llibres i manuscrits a Madrid”.

El fals mite de la Cervera borbònica

Abans d'entrar en matèria cal aclarir una qüestió —un fals mite elevat a la categoria d'estigma— que tradicionalment ha relacionat Cervera amb la seva adscripció al bàndol borbònic. Els professors Agustí Duran i Sanpere, Josep Benet i Morell i Josep Llobet i Portella han demostrat repetidament que a Cervera no hi havia més borbònics ni tenien més pes polític que a Vic o a Barcelona, per posar dos exemples de places demostradament austriacistes. Expliquen i demostren que el que va passar a Cervera és el mateix que el que va passar a Vic. Que, en els dies previs a l'ocupació borbònica, es va produir una silenciosa transferència de poder entre les faccions locals, amb el propòsit de salvar vides i béns. Això que al bot ens pot semblar una traïció als esforços de les classes populars en la defensa la causa, era molt habitual en aquella època. Arreu d'Europa. No oblidem que aquestes decisions eren exclusives de les elits representatives. En canvi no ho eren les declaracions de resistència a ultrança, que proven que a Barcelona les classes populars s'havien apoderat del seu destí i marcaven l'agenda política de la classe dirigent.

La universitat borbònica de Catalunya

Dit això, queda clar que el nou poder hauria pogut establir la universitat borbònica de Catalunya a Vic o a Barcelona. En aquella decisió política, però, hi pesava també un altre factor: el model universitari castellà. A Castella les grans universitats (Salamanca, Alcalá o Santiago) estaven fora dels grans centres del poder polític (Madrid) o econòmic (Sevilla). En la història castellana hi havia una reveladora tradició que consistia a separar, si més no geogràficament, els centres de cultura i els centres de poder. Cervera estava situada en un punt relativament equidistant entre els dos grans centres universitaris catalans anteriors a la Guerra de Successió (1705-1715): Barcelona i Lleida, que, a la vegada i per aquest ordre, havien estat els dos grans centres polítics, demogràfics, econòmics i culturals del país. I encara que podria semblar que el règim borbònic pretenia fer una “cosa” nova amb les restes de les dues velles i liquidades, la relació dels primers cancellers —l'equivalent als rectors— i dels primers catedràtics, ens revela que el món acadèmic català va ser objecte d'una profunda i horrible purga política.

Una universitat política

Les presses per desballestar el que en la ideologia del règim borbònic es consideraven nius de formació de rebels —sobretot la Universitat de Barcelona, perquè la de Lleida havia estat reduïda a cendres el 1707— era tanta que es va donar carta de naturalesa universitària a un pintoresc campus format per habitacions convertides en aules i repartides per les principals cases de Cervera. El 7 de gener de 1715, tres mesos i escaig després de la caiguda de Barcelona, començaven les classes amb tants catedràtics com estudiants. La documentadíssima correspondència que en aquells dies intercanvien catedràtics de la nova universitat i elements del nou poder polític i militar ens revela que el cos docent va ser nomenat a dit per les autoritats del règim, en un acuradíssim procés de selecció on prevalien els criteris clarament polítics. L'aparell docent de la Universitat borbònica de Cervera seria proveït de borbonistes convençuts i d'elements que durant el conflicte successori no havien manifestat la seva postura i que, acabada la guerra, s'havien convertit en entusiastes divulgadors de les virtuts personals del primer Borbó hispànic i del seu règim polític.

Una universitat dirigida pel poder

El primer canceller oficial, nomenat personalment per Felip V, seria, reveladorament, Francesc de Queralt i de Xetmar. Era l’11 de maig de 1717 i havien passat dos anys i mig de la caiguda de Barcelona i un any i mig de la publicació del Decret de Nova Planta. El primer canceller era descendent directe del comte de Santa Coloma, virrei hispànic de Catalunya, que en els anys previs a la Revolució dels Segadors (1640-1652) havia convertit la seva oficina en un cau de contraban i corrupció i que, durant la diada del Corpus de Sang (1640), havia ordenat als Tercios de Castilla disparar contra la multitud que reclamava l'alliberament dels dirigents polítics del país empresonats. Els Santa Coloma havien estat històricament a recer del poder central hispànic, el 1640 i el 1705. Seria canceller de la Universitat fins al 1725, any en què es va signar la pau política entre Borbons i Habsburg i va retornar part de l'exili català de 1714. El primer canceller va morir en circumstàncies misterioses als trenta-vuit anys, i seria reveladorament succeït pel seu germanastre Narcís de Queralt i de Reart després d'un interregne nebulós.

Una universitat doctrinària

Els successors del clan Santa Coloma no desmereixerien la naturalesa —elevada a categoria— d'aduladors del règim borbònic que imperava entre el cos docent de la Universitat de Cervera. Era condició sine qua non per exercir. No cal ni dir que a les aules de les facultats de Teologia, Cànons, Lleis, Medicina, Filosofia i Humanitats, que es van anar inaugurant progressivament, el català era una llengua humiliada i desprestigiada a propòsit i proscrita acadèmicament, reclosa en l’àmbit informal de relació entre estudiants al pati, a la taverna o a la casa de “tafura” (de joc i prostitució). En aquelles aules es faria difusió per primer cop de la ideologia —fabricada en l'administració borbònica— que relacionava la llengua i la cultura catalanes amb la gent rústica i illetrada, que representaven el passat i la derrota. També en aquelles aules es negaria, per primer cop, la història i la identitat catalana, i s’instruiria —s'adoctrinaria— en la ideologia borbònica que enaltia la figura d'un rei, màxima representació d'un règim polític que havia destruït l'aparell polític i econòmic de Catalunya i que havia causat la ruïna, l'exili o la mort de milers de catalans.

Una universitat propagandista

L'art és el reflex del pensament d'una època. I una poderosa arma de propaganda política. Aquesta va ser la divisa del règim borbònic quan va assignar, consecutivament, la construcció de l'edifici definitiu als arquitectes Soriano, Marín i Cermeño. Era l'any 1726, onze anys després de la inauguració del primer curs acadèmic, quan s'enllestia la façana principal. L'estil barroc inicial, evolucionat cap a unes formes neoclàssiques, ens revela no tan sols les preferències arquitectòniques que imperaven en la cort de Madrid, sinó també una forta càrrega ideològica que es volia projectar cap a la societat, relacionada amb el contrareformisme catòlic i la pretesa il·lustració borbònica dominada per la Inquisició. La Universitat de Cervera va ser dissenyada com un edifici que havia de ser totalment hispànic, no tan sols en la doctrina ideològica que s'impartia a les aules, sinó també constructivament en l'aspecte estètic. La Universitat de Cervera va ser concebuda pel règim borbònic com un efectiu instrument d'adoctrinament de les classes destinades a ser les elits del país.

Un segle XVIII en blanc

Per la Universitat de Cervera hi van passar milers d'estudiants, cadells de les classes dirigents catalanes sorgides de la derrota de 1714, que es convertirien en les elits científiques, acadèmiques i mercantils catalanes del segle XVIII i primera meitat del segle XIX. Aquest és el gran actiu, innegable, que la Universitat de Cervera llega a la història contemporània de Catalunya. Fins que va tancar definitivament el 1842, coincidint amb la reobertura parcial de la Universitat de Barcelona, bressol de la Renaixença cultural i política catalanes de la centúria del 1800. Alguns d'aquests elements, curiosament, van tenir una destacada participació en els conflictes independentistes de les colònies hispàniques d'Amèrica. Posicionats al bàndol independentista o al bàndol colonialista. Cap d'aquests elements, però, va recollir el testimoni de la derrota de 1714. La supressió del sistema universitari català i la seva centralització a Cervera, perpetrada amb el propòsit d'acabar amb els pretesos nius de formació de rebels, faria bona la cita castellana que diu “Piensa el ladrón que todos son de su condición”.

HistòriaL'exili català de 1714 Marc Pons

31 d'octubre de 1714Coronen Jordi I, el rei que hauria pogut canviar la sort dels catalans Marc Pons

• 1714
• Universitat de Barcelona
• Guerra de Successió
• Borbons

País

Trenta mapes curiosos dels Països Catalans

Antics, moderns, lingüístics, de geolocalitzacions, polítics... Us oferim un recull d'alguns dels mapes més curiosos que dibuixen el país

---

Per: Redacció

07.08.2017  22:00

Vilaweb   

1. El primer, el mapa de la llenguaEl concepte de Països Catalans s’atribueix a l’historiador i jurista valencià Benvingut Oliver, en un llibre publicat el 1881. Tanmateix, el primer mapa que es coneix es va publicar vint anys després. Era un mapa publicat al número 2 de la revista Catalonia, amb el nom de ‘Mapa de les terres catalanes’. No se’n conserva cap còpia. El segon mapa, aquest que presentem, el van publicar Joan Aguiló i Pinya i Antoni Riera en una làmina adjunta a ‘Fronteres de la llengua catalana i estadística dels que parlen en català’, una comunicació presentada al Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana (1906).

2. El primer mapa polític, en plena dictaduraAquest mapa va ser editat de manera clandestina el 1947 per les Joventuts d’Estat Català, en plena dictadura franquista. És el primer mapa que parla del Països Catalans com a nació i no pas com a referència cultural. En temps de la República, el concepte de Països Catalans no va quallar més enllà dels moviments culturals. Va ser sota el franquisme, amb l’impuls especialment dels moviments independentistes i d’intel·lectuals com Joan Fuster, que el concepte va arrelar de manera popular en una bona part de l’oposició política i social.

3. El mapa més popular, el de Ballester i CanalsEl gran activista cultural i nacional Joan Ballester i Canals és el responsable d’haver creat i difós, els anys seixanta, el mapa dels Països Catalans que és, sens dubte, el més popular de tota la història. A més, té una qualitat excel·lent i ha estat reimprès i reproduït molt sovint. Fuster va retre homenatge a Ballester i Canals i va dir que aquell mapa era la ‘maniobra més eficaç mai feta pels Països Catalans’. El mapa, el va fer Antoni Bescós i Ramon el 1962.

4. El mapa més completAquest mapa editat per la Fundació Irla és el mapa més complet fet fins ara. Té una gran qualitat cartogràfica i ha estat imprès en paper a gran mida. El mapa cartografia comarques i poblacions dels Països Catalans, i distingeix clarament les que són de llengua occitana, les de llengua espanyola i les que són de llengua catalana. Ara mateix és el mapa més popular i usat.

5. Vist des del nordA Catalunya Nord és molt conegut aquest mapa, editat en català i en francès pel Consell General dels Pirineus Orientals. A més de dibuixar els límits del país, el mapa aclareix la situació legal de la llengua en cada territori.

6. OccibèriaAquest és un peculiar mapa fet en aragonès que dibuixa els territoris influïts històricament per la llengua d’Oc i la corona d’Aragó. Històricament, hi ha hagut diversos mapes que han inclòs el català com un dialecte de l’occità o, fins i tot, del francès. Aquest va més enllà i proposa un espai occibèric que engloba Occitània, els Països Catalans, l’Aragó i una part d’Espanya i França. És un mapa molt original i ple de detalls curiosos, com ara la definició d’Extremadura Aragonesa per a referir-se a les comarques valencianes d’influència aragonesa o la diferenciació que fa de les diverses zones de Múrcia.

7. Quan el país emergeix: funcionarisMés enllà de la cartografia oficial, hi ha mapes de detall que fan emergir els vincles i llaços entre els Països Catalans, de manera purament tècnica. Els Països Catalans comparteixen models econòmics i socials indubtables que es fan visibles, per exemple, quan s’analitza el nombre de funcionaris per capita en el conjunt de l’estat espanyol. S’hi observa clarament que el Principat, el País Valencià i les Illes tenen menys funcionaris per habitant que cap altra comunitat autònoma de l’estat.

8. Quan el país emergeix: la Viquipèdia geolocalitzadaDiversos mapes tecnològics han posat de relleu l’existència real d’una comunitat humana en el conjunt dels Països Catalans. La creació de la Viquipèdia o els usos de Twitter, per posar dos exemple, dibuixen de manera més o menys clara una geografia amagada. És cert que la contundència del Principat és molt superior, però el mapa queda traçat clarament i s’allarga per la resta dels Països Catalans de manera contundent i clara.

9. Mapes de paraulesA vegades, es fan mapes només amb la silueta del país, i en l’interior, el contingut no és pas geogràfic. És el cas d’aquest, que fa servir la coneguda tècnica del mapa de paraules per a presentar comptes de Twitter de tots els Països Catalans que ofereixen serveis sobre l’ús de la llengua catalana.

10. El mapa a les notíciesEl procés independentista de Catalunya ha fet que diaris i televisions de tot el món dibuixin mapes. Un d’interessant és aquest publicat per The Wall Street Journal, que delimita perfectament les regions catalana i basca que aspiren actualment a la independència i l’abast global de les dues nacions.

11. Una original proposta europeaAquest mapa presenta els territoris d’Europa dividits de manera que tots tenen la mateixa població: Equipopulous. Això fa que hi hagi algunes divisions curioses, però sempre basades en arguments històrics o sociològics. Els autors han optat per respectar els Països Catalans, només afegint-hi una part del Llenguadoc occità. El nom triat és curiós i interessant, ja que ens identifica com a costa balear, tesi remarcable des del punt de vista estrictament geogràfic.

12. Els Països Catalans a l’Europa del 2022Aquest és un mapa irònic que ha fet córrer rius de tinta. És un estudi de com podria ser Europa l’any 2022, posant l’èmfasi en el pes d’Alemanya. Significativament, el mapa recupera la confederació catalano-aragonesa amb el nom d’Imperi Català, però en deixa fora les Illes, que passen a ser controlades definitivament per (la nudista) Alemanya. Una dosi de futurologia i ficció en la qual, per cert, Espanya passa a ser controlada, ara oficialment, pel Vaticà.

13. La gent fa el mapa: els ateneusHi ha diversos mapes creats a partir de les activitats de la gent. Un exemple interessant és aquest mapa dels ateneus i casals dels Països Catalans, fet per la revista L’Accent. El mapa marca aquelles institucions locals que tenen un compromís amb el país i la cultura catalana, i dibuixa una geografia humana desconeguda per molta gent.

14. L’evolució de la llenguaAquest mapa ressegueix l’evolució de la llengua per regions i comarques, a partir de les dades del Baròmetre de la Comunicació. Cartografia quanta gent considera el català com la seva llengua d’identitat i si aquesta xifra augmenta o disminueix respecte de les anterior edicions del baròmetre.

15. Les institucions i la política als Països CatalansAquest mapa analitza la composició electoral dels territoris i la distribució dels escons en les diverses eleccions. Tanmateix, és un mapa basat en els territoris que avui són a l’estat espanyol, ja que, en la resta de territoris, es limita a indicar que guanyen els partits andorrans, francesos o italians. La referència a l’Alguer és poc comuna, ja que, tret dels mapes lingüístics, la resta de mapes consideren la ciutat com una minoria cultural catalana dins de Sardenya.

16. L’Espanya assimiladaNo és un mapa dels Països Catalans, però gairebé és el mapa polític referent als Països Catalans més famós; de fet, fa referència a la corona catalano-aragonesa. En aquest mapa de 1854 publicat a Madrid, es distingeixen amb claredat quatre Espanyes. La unitària, la colonial, la foral (el País Basc) i l’assimilada (Aragó i els Països Catalans). El mapa ha aixecat molta polèmica i discussió, fins i tot a l’hora de resoldre qui n’és l’autor.

17. Quan el formatge ens fa un paísDarrerament, s’ha posat de moda comparar llengües posant-les sobre mapes. Un exemple seria aquest mapa que explica com es diu formatge en les diverses llengües europees. No solament marca els Països Catalans per separat sinó que ens identifica amb Occitània i ens relaciona amb l’estat francès, per la homofonia entre el català i el francès.

18. El mapa de la corrupcióUn mapa tan desagradable com real, fet per la CUP per denunciar els casos de corrupció als Països Catalans ‘espanyols’ i intentar comptar quants diners representa.

19. EnllaçatsUn altre mapa activista, aquest arriba des de les Illes per la campanya Enllaçats per la Llengua. Hi presenta els principals dialectes del català.

20. I el mapa mutTret de la Viquipèdia. I sobre el qual podeu dibuixar.
21. Qüestió de geografia
El país destaca per una geografia variada: mar, muntanya, rius, illes…

22. El mapa del temps
Un habitual de l’espai meteorològic de TV3.

23. Els eixos del país
De Salses a Guardamar i de Fraga a Maó. Els quatre eixos que uneixen el país de nord a sud i d’est a oest.

24. Els dialectes
El català adopta múltiples variants arreu del país.

25. Els aeròdroms secundarisA més dels aeroports principals (Barcelona, València, Palma, Girona), el país té unes altres infrastructures aèries: els aeròdroms no comercials.

26. Un país de comarques…La divisió administrativa més petita, després dels municipis, és la comarca. Tot el país es divideix en comarques, excepte les Illes. En aquest mapa, però, falta el Moianès, constituït recentment.

27. … i de banderesLes diferents banderes de tots els territoris del país tenen, gairebé totes, el denominador comú de les quatre barres.

28. El percentatge de vot sobiranista en les darreres eleccions municipalsLes eleccions municipals del 2015 van comportar molts canvis als ajuntaments del Principat, del País Valencià, de les Illes i a l’Aran. En aquest mapa de VilaWeb vam recollir la intensitat del vot a partits sobiranistes.

29. El mapa de les carreteres
Les carreteres són un altre dels eixos vertebradors del país.

30. La llum del paísEn aquesta fotografia de satèl·lit es pot veure com s’il·lumina el país durant la nit. Destaquen Barcelona i l’àrea metropolitana, València, Palma i Perpinyà.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]

Països Catalans

Cultura

Josep Maria Sans i Travé: ‘Els templers van ser els grans perdedors, pitjor que els càtars’

L'expert explica la importància dels templers i en reivindica la seva memòria

---

Per: Sebastià Bennasar

14.04.2017  22:00

Vilaweb

El Museu d’Història de Catalunya va inaugurar el 31 de març una exposició sobre els templers que es podrà visitar fins al 23 de juliol. Josep Maria Sans i Travé (Solivella, 1947) és una de les persones que més en saben del país i el dia 27 d’abril pronunciarà una conferència sobre els templers catalans. Serà una de les activitats complementàries de l’exposició. Sans i Travé és un home incansable. Mentre espera que li portin la premsa en català –a la cafeteria on fem l’entrevista, la tenen en castellà i ell no la vol llegir en aquesta llengua–, té desplegat l’ordinador on repassa la presentació de la conferència que ha de pronunciar (sobre l’origen social dels templers); consulta quan li cal una pissarreta i, a més a més, revisa les galerades d’un llibre de divulgació sobre els templers que apareixerà abans no acabi l’any. Aquest home, que va dirigir l’Arxiu Nacional de Catalunya entre el 1992 i el 2015, viu amb un peu a l’edat mitjana i un altre en el present més immediat. Ara es veu feliç per haver estat un dels artífexs de l’exposició que el museu dedica als templers, un orde militar que durant gairebé dos segles va ser un dels grans poders en l’Europa cristiana. I ens parla d’aquests personatges de fa set segles, i vuit i nou, amb una naturalitat total.
—Calia que el Museu d’Història de Catalunya dedicàs una exposició als templers? Hi ha res que no s’hagi explicat, encara?—Quedaven moltes coses per a explicar i aquesta exposició és necessària. En primer lloc, perquè s’havia d’haver fet el 2012, quan es complien set-cents anys de la supressió de l’orde, però per diverses circumstàncies, entre les quals les econòmiques, no es va poder fer. Ara es compleixen set-cents anys de l’assignació dels béns dels templers a l’orde de l’Hospital –o de Rodes, o de Malta, com en vulgueu dir– i per tant, té tot el sentit del món, perquè la història no ha fet justícia amb els templers.

Notícies del dia

Cada matí rebreu les notícies del dia a la vostra bústia de correu

—Què voleu dir?—Van ser els grans perdedors, van acabar molt malament, pitjor que els càtars. Per això, al substrat de la consciència europea, hi quedava una reivindicació dels templers, una consciència. Aquí no se n’ha fet la reivindicació social. El 2012 a Europa hi va haver tota una reivindicació de la memòria dels templers i aquí només jo vaig fer unes quantes conferències. Hi havia d’haver hagut actes oficials i fins i tot un congrés que no es va fer per raons econòmiques. Per tant, calia.
—És a dir, quan parlam de memòria històrica potser ens ho miram malament, perquè gairebé sempre observam fets de fa només setanta anys…—És clar. De la supressió de l’orde del Temple en fa més de set-cents i en el procés hi ha un judici brutal amb el rei de França i l’Església contra els templers, que són condemnats injustament. En tots els processos contra els templers catalans, no n’hi ha cap ni un que assumeixi ni accepti la més mínima irregularitat. Són jutjats amb acusacions falses, els apliquen la tortura i els condemnen per sempre. La societat està en deute amb els templers. Ha de reivindicar la història real i, per tant, la seva innocència. Cada any nombroses organitzacions internacionals que se’n consideren hereves fan una petició a la Santa Seu perquè anul·li la butlla de supressió de l’orde Vox in excelsor, del 22 de març de 1312, que es dictà durant el concili de Viena del Delfinat i que suprimí sense judici l’orde del Temple.
—Em sembla que serà tan complicat com aconseguir l’anul·lació del judici al president Companys…—No me’n parleu. És complicat perquè és anar contra una ordre dictada per un papa, però potser serà més fàcil que anar contra l’estat espanyol.
—El dia 27 parlareu dels templers a la Corona d’Aragó…—Jo no faig servir mai el nom ‘corona d’Aragó’: parlo dels catalans i dels templers catalans. Els aragonesos em critiquen molt, però és que la gran majoria dels responsables de les comandes eren catalans, i els donants també.
—D’acord, sou a punt de publicar els documents dels judicis contra aquests templers.—Sí, ho publicarà la Fundació Noguera enguany, coincidint amb l’assignació dels béns dels templers als hospitalers. Hi va haver trenta-tres judicis a Saragossa, trenta-dos a Lleida, tres a Olite, tres a Cervera, quatre a Tarragona, vint-i-cinc al Masdéu i set a Nicòsia. És una documentació molt interessant perquè precisament tots es refermen en la correcció de les seves actuacions.
—Com és que aquests judicis a Xipre afectaren templers catalans fins al punt d’incloure’ls en el volum documental que preparau?—Doncs perquè molts templers de casa nostra anaven a servir a l’Orient i en el moment de la supressió de l’orde encara no havien tornat i, per tant, els enxampen a Xipre i el judici es va fer allà mateix. El servei a Orient obria les portes a les obtencions de càrrecs més importants i, a més a més, alguns templers catalans van arribar a ser grans mestres a l’Orient, com per exemple el solsoní Arnau de Torroja, que ho va ser entre el 1181 i 1184, un clar exemple de català universal.
—Per què ens fascinen avui dia els templers?—Perquè acaben molt malament i perquè havien estat un orde molt potent i de molt de prestigi. Alguns membres, a més a més, van acabar a la foguera, com per exemple Jacques de Molay, executat el 1317.
—Els templers han protagonitzat també moltes novel·les històriques…—La novel·la històrica m’agrada molt, tota en general, però passa que ara en llegeixo poca. Tinc una biblioteca de 50.000 volums, un pis ple de llibres, una biblioteca repartida en tres seus i no sé on tinc cada cosa, i moltes moltes fotocòpies. Això és un desori, però m’agrada molt la novel·la històrica i n’he llegida molta. Els templers no han desaparegut mai de la novel·la des del segle XVIII, quan amb la maçoneria les lògies ja s’hi van vincular. Ara també hi ha molts ordes que s’hi volen vincular i reivindicar-ne l’herència, malgrat que la Santa Seu ho refusi.
—Jaume I va ser educat a Montsó pels cavallers del Temple. Com va influir aquesta decisió en el rei Conqueridor?—Va ser gràcies a la seva educació a Montsó, dirigida pel templer Guillem de Mont-rodon, de Vic, que es va influir en la voluntat reial de conquerir a l’islam com més terrenys millor. Darrere del projecte de conquesta de Mallorca i de València, hi havia els templers i la seva educació en la lluita contra els infidels. Els templers, sempre que podien, feien la guerra, ocupaven territori i intentaven vèncer els islamites aquí i a l’Orient, però a l’Orient no van poder mantenir-se i el 1291 van perdre Sant Joan d’Acre.
—Potser al Conqueridor li varen inculcar l’esperit guerrer, però la temprança no va ser una de les seves virtuts…—Això forma part de la seva vida privada i val més que ho deixem estar, però en general la moralitat dels membres dels ordes militars no excel·lia. Molts nobles ingressaven a l’orde com una sortida molt bona i el 30% dels frares del temple eren fills de la noblesa, que d’aquesta manera aconseguien una posició social fantàstica: rebien una comanda, súbdits, cabals, feien la guerra… Era una possibilitat millor que no pas una canongia o una abadia. Un 60% eren sergents, fills de propietaris rurals importants, perquè cap templer no podia ser d’origen servil. I els altres eren capellans que no podien tenir cap càrrec a l’orde.

—Diuen que la supressió dels templers va anar lligada estrictament amb els afers econòmics del rei de França…—És cert, Felip el Bell comença el procés contra ells per les necessitats econòmiques de la tresoreria reial francesa. En tenia, de necessitats, perquè abans del procés havien expulsat els llombards i els jueus, havien confiscat els seus béns i havia hagut de trencar la moneda, és a dir, les havia hagut de recollir per tornar a encunyar-les sense tanta plata i més coure, i això ho va fer dues o tres vegades. Ell sap perfectament que els templers tenen molts cabals a França, perquè en alguna ocasió li han fet de banca i li han deixat diners. I amb el procés aconsegueix de no tornar-los, igual com Jaume II aquí, perquè els béns mobles se’ls van quedar les monarquies i els immobles van passar a l’orde de Sant Joan de Jerusalem. A Miravet hi havia la torre del Tresor, amb els diners i l’arxiu de tota la província.
—I encara queda cap tresor templer per trobar?—I tant. Sabeu quin és el més gran tresor templer que queda? Tota la documentació que encara no s’ha publicat. Jo n’he publicada molta, però falten per esporgar molts papers dels segles XII al XIV, que són el gran tresor amagat dels templers. De la resta, no en queda res. Quan es va lliurar el castell de Miravet, els oficials reials van rascar totes les parets per veure si hi trobaven res i els van regirar els hàbits. En els hàbits hi van trobar 6.000 sous, però a l’edifici ja no hi quedava res.
—Hi ha cap projecte per a treure a la llum tota aquesta documentació encara oculta?—No hi ha cap projecte sistemàtic. S’ha anat fent feina amb els papers de diverses comandes i jo ara treballo la documentació diplomàtica dels templers, que sortirà aviat. Però hi ha tanta documentació que és difícil de fer un projecte sistemàtic. A la vegada, tenim el problema que fins que no estigui tot endreçat no sabrem exactament ni en profunditat qui eren els templers i què van fer a casa nostra.
—A les novel·les històriques que tant us agraden, sovint hi veiem un últim templer fugint amb papers amagats o diners. Això va passar?—En tenim poquíssims casos i no gens heroics, ans al contrari. Un tal Jaume de Garrigans que era secretari del lloctinent Ramon Saguàrdia, per exemple, quan els oficials assalten Miravet ofereix al rei de fer-li arribar uns documents secrets. S’escapa i es lliura als oficials, però li apliquen allò tan conegut de ‘Roma no paga els traïdors’ i acaba fatal. Era un home culte perquè Saguàrdia enviava cartes al papa, als cardenals, al rei de Mallorca, als comandadors i confiava en ell, que el va trair mentre es preparava la resposta bèl·lica i la resistència als castells. Un altre cas de templer que s’escapava amb tot allò que havia pogut arrambar era el comandador de Peníscola, que tenia un vaixell carregat de diners i objectes de valor, però els oficials reials el van detenir. No n’hi ha gaires casos.
—Què aprendrà el qui visiti l’exposició sobre els templers al Museu d’Història de Catalunya?—Obtindrà un coneixement rigorós del passat, perquè no és una exposició per a dir que macos que eren els templers, sinó que s’explica tot amb el màxim rigor, des del sorgiment a la primera croada fins a la supressió. Veurà els llocs on es van originar els ordes militars, que són els de contacte entre la civilització cristiana i l’islamisme, és a dir, a Terra Santa amb l’aparició de l’orde del Temple, el de l’Hospital, i el Teutònic; i a la península Ibèrica amb l’aparició de Santiago, Alcántara i Calatrava. Són els dos punts del món on s’originen aquests ordes religiosos i militars. També sabrà que els primers objectius dels templers eren ajudar els pelegrins que arribaven als ports per penetrar cap a l’interior, un indret molt perillós pel gran poder dels palestins de l’època, i que això els atorgaria una gran experiència militar que el monarca podia aprofitar per a defensar el Regne de Jerusalem, envoltat d’enemics pertot arreu. El visitant també aprendrà que els templers representaven l’ideal de cavaller medieval: religiós i armat contra els infidels.
—Heu dit que els ordes militars sorgeixen en els punts de contacte entre el cristianisme i l’islamisme. Seria correcte parlar de xoc de civilitzacions o és un concepte massa contemporani?—Naturalment que al segle XII es pot parlar de xoc de civilitzacions. Hi és, i tant. Catalunya va lluitar fins que va poder contra l’islam perquè es partia de la idea de la península Ibèrica que havia estat visigòtica i, per tant, cristiana, una visió que només es trenca el 711 amb l’arribada dels musulmans. La recuperació no s’acabarà fins al 1492, després de vuit segles. Es necessita tot aquest temps per tal que un territori cristià torni a ser-ho. És clar que hi havia un xoc de civilitzacions. És clar que els historiadors hem d’evitar els radicalismes, si podem, però a la nostra Barcelona medieval no hi va haver cap mena d’oasi de pau.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]

Els Templers

Josep Maria Sans i Travé

Museu d'Història de Catalunya

DACHAU, SOMIANT LA LLIBERTAT, Mirades des de l’interior.

Articles del Víctor

DACHAU, SOMIANT LA LLIBERTAT, Mirades des de l’interior.

DACHAU, SOMIANT LA LLIBERTAT.

Mirades des de l’interior.

Cada vegada que trepitjo un lloc d’aquesta indole , quedo molt tocat, i tinc de fer la meva pròpia teràpia de xoc , es per això que reflexiono i escric sobre el que veig i faig tantes fotografies com puc. D’aquestes mes de cent-cinquanta que vaig fer en la meva darrera visita d’aquest febrer del 2013, que primer no eren un fet intencionat, però que n’he fet una tria de 27 fotografies de finestres, reixes , portes, etc., que component aquesta mena de petit reportatge.

Amb aquest estol de fotos, que la majoria miren enfora, vull fer un petit homenatge a tots els presoners d’aquest i de tots els Camps que varen viure, patir i morir als mes de mil camps de concentració, treball o extermini , del cruel Regim Nazi que varem omplir tot Europa a partir d’aquest primer Camp de Concentració,i de proves que fou el de Dachau. Però també vull recordar a tots els empresonats i exterminats en tots els Camps de Concentració del Món, siguin del país i del regim que siguin i que segur que tots ells van mirar des de dins i varen somiar en la llibertat.  

       

Víctor Lluelles i Cardona

http://elblocdelvictor.blogspot.com

Publicat fa 22nd February 2013 per VÍCTOR LLUELLES I CARDONA

Ubicació: Dachau, Alemania

Etiquetes: .Regim Nazi Camps concentració DACHAU extermini LLIBERTAT Món SOMIAN treball